Blogia

La Copa de Europa

Listas listas 2013

Listas listas 2013

 

Play - Diari ARA

20 estrenos en salas comerciales 2013

1.Spring Breakers, de Harmony Korine

2.La gran belleza, de Paolo Sorrentino

3.Dragonslayer, de Tristan Patterson

4.Un été brûlant, de Philippe Garrel

5. La vida de Adèle, de Abdellatif Kechiche

6.Tabú, de Miguel Gomes

7. A puerta fría, de Xavi Puebla

8.NO, de Pablo Larraín

9.Efectos secundarios, de Steven Soderbergh

10 Gravity, de Alfonso Cuarón

11.Stoker, de Park Chan-wook

12.In Another Country, de Hong Sang-soo

13.La plaga, de Neus Ballús

14.Gloria, de Sebastián Lelio

15.De tal padre, tal hijo, de Hirokazu Kore-eda

16.Tots volem el millor per a ella, de Mar Coll

17.Mud, de Jeff Nichols

18.Grand Piano, de Eugeni Mira

19.Anna Karenina, de Joe Wright

20. La espuma de los días, de Michel Gondry

 

10 películas vistas en festivales catalanes 2013

1.Leviathan, de Véréna Paravel y Lucien Castaing-Taylor 

2.Misterio, de Chema García Ibarra

3.White Epilepsy, de Philippe Grandrieux

4.Simon Killer, de Antonio Campos

5.Drug War, de Johnnie To

6. A ultima vez que vi Macau, de João Rui Guerra da Mata y João Pedro Rodrigues

7.Passion, de Brian DePalma

8.Viola, de Matías Piñeiro

9.La fille de nulle part, de Brisseau

10. Magic Magic, de Sebastian Silva

 

6 series vistas en 2013

1.Top of the Lake, de Jane Campion

2.Utopia, de Dennis Wilson

3.The iT Crowd, episodio último especial, de Graham Linehan

4.House of Cards, de Beau Wilimon

5.Ripper Street, de Richard Barlow

6. What Remains, de Tony Basgallop y Coky Giedroyc

 

 ----------------

 

REVISTA CONTRAPICADO

10 películas de 2013 en orden de visionado cronológico

Simon Killer, de Antonio Campos

White Epilepsy, de Philippe Grandrieux

Misterio, de Chema García Ibarra

Spring Breakers, de Harmony Korine

Tryouts, de Susana Casares

Les salauds, de Claire Denis

The Canyons, de Paul Schrader

Pays Barbare, de Yervant Gianikian y Angela Ricci-Lucchi

La gran belleza, de Paolo Sorrentino

Stray Dogs, de Tsai Ming-liang

 

------------------------

 

MIRADAS.NET

Momento del año: Talento y resistencia


best 2013 paula arantzazu

 

Mi imagen del año son cuatro: Vida Extra, de Ramiro Ledo, Misterio, de Chema García Ibarra, Tryouts, de Susana Casares, y El futuro, de Luis López Carrasco. Talento y resistencia.

 

-----------------------

 

LOS 35 MILÍMETROS

Película del año 2013: Spring Breakers

Este 2013, sea por azar o por alguna razón que se me escapa, he visto varias películas sobre escenarios ya recorridos que vuelven a ser transitados. Se me ocurrió la idea al ver Los juegos del hambre: En llamas, pero también reapareció al salir de Bienvenidos al fin del mundo (Edgar Wright), la última de las películas de la trilogía Cornetto; tras el visionado de Uranes, el #littlesecretfilm de Chema García Ibarra; con Stray Dogs, de Tsai Ming-liang; e incluso con los tres grandes remakes del año: Les salauds, de Claire Denis, película que revisita a su modo Chinatown, de Polanski; Una familia de Tokio, el homenaje de Yoji Yamada a la obra maestra Cuentos de Tokio, de Yasujiro Ozu; y La gran belleza, de Paolo Sorrentino, que, sabemos, no sólo homenajea a Fellini, sino que es asimismo el tránsito del protagonista por su propia vida. Sorrentino, además, es un cineasta de trayectos. Sus majestuosos travellings lo acreditan. Pero de todas ellas, Spring Breakers me resulta más llamativa. Es para empezar, un ejercicio sobre la repetición, el loop, la circularidad, etc.; aunque el detalle que más me excita de la película es su singular vínculo con Trash Humpers, la cinta anterior de Harmony Korine, cuyos protagonistas, una suerte de monstruos sin rostro que se follan cubos de basura, no andan muy alejados en sus actos de las ex chicas Disney de bikinis de color neón. Ambos trabajos avanzan en círculos, reptiéndose sobre sí mismos, hasta que los personajes, en el clímax final, ultiman el esperado acto aberrante que se le promete al espectador. Y después, tanto en una como en otra, todo parece seguir igual. O no.

 

Paula Arantzazu Ruiz


El único superviviente

El único superviviente

El único superviviente (3/5), de Peter Berg

No hace falta estar muy despierto para descubrir el spoiler, pues, en efecto, el título de la película adelanta por completo su final. Pero hay que juzgar de manera precavida el nuevo trabajo de Peter Berg como director; un filme basado en el best-seller autobiográfico del soldado Marcus Lutrell que originalmente tenía que haberse rodado antes de que Berg se hiciera cargo de Battleship, aquel loco y explosivo encargo de hace un par de años para Universal sobre el famoso juego de mesa de hundir la flota.

El único superviviente es primero una loa al cuerpo de marines. Ya sólo los créditos, un apabullante resumen de hasta qué punto preparan el estado físico de sus soldados, merecen un capítulo aparte. Su función es meridiana: el espectador observa esos brutales entrenamientos para poder estar a la altura de las circunstancias que se van a narrar, el acorralamiento de un comando en las escarpadas montañas de Afganistán. El cuerpo, de élite, liderado por Lutrell (Mark Wahlberg), recibirá metralla más allá de decir basta, caerá por pendientes imposibles, y será torturado por un paisaje áspero. En definitiva, recibirán golpes de los que duelen a los ojos.  Es intensa, así que vayan con casco.

  

Paula Arantzazu Ruiz

Crítica aparecida en La cartelera - Levante el 3 de enero de 2014.

 


Primer día

Primer día

Image taken from:

Title: "The Yorkshire Lias. [With illustrations and a map.]"
Author: TATE, Ralph - and BLAKE (John Frederick)
Contributor: BLAKE, John Frederick.
Shelfmark: "British Library HMNTS 7109.bb.4."
Page: 535
Place of Publishing: London
Date of Publishing: 1876
Issuance: monographic
Identifier: 003583738

La vida de Adèle: un grito a la libertad del amor

 

Entrevista a Adèle Exarchopoulos y Abdellatif Kechiche para el suplemento Play del diario catalán ARA con motivo del estreno de ’La vida de Adèle’, Palma de Oro en Cannes 2013. 



Jean-Luc Godard

Jean-Luc Godard

"No es una imagen justa, sólo es una imagen"

 


Daniel Brühl: 'En 'Rush' tenía ganas de dejar de ser el chico simpático'

'Caníbal', de Manuel Martín Cuenca

'Caníbal', de Manuel Martín Cuenca

'Caníbal', de Manuel Martín Cuenca (4 estels)

Desig i abisme

 

En ocasions, el desig és una pulsió depredadora, d’un terror insondable. El caníbal, un dels més perturbadors monstres de l’imaginari occidental, protagonitza, clar,  Caníbal, la nova pel·lícula de Manuel Martín Cuenca. Aquí és un sastre solitari, interpretat per un Antonio de la Torre de gest cartujo i atrapat per un desig que només s’apaivaga quan assassina a dones i devora la finessa de la seva pell. El monstre, però, empra el mateix detall mutilant els cossos de les seves víctimes que tallant patrons i vestint les imatges religioses de les confraries d'aquesta fosca Granada on habita. Ambdues tasques són aliment per a la seva ànima i Martín Cuenca estableix aquest paral·lelisme sense caure en subratllats. Coneixem molt bé la relació entre certs ascetismes i el pecat de la carn. Però Caníbal no pretén ser l'exploració d'un personatge abominable, sinó, com resa el seu subtítol, explicar “una història d'amor”. Potser massa silenciosa i gèlida com per caure rendit, però, amb tot, el film és capaç d'aconseguir emocions intensíssimes i oferir-nos paisatges inusitats de l'horror i l'abisme.

 

Paula Arantzazu Ruiz

Crítica aparecida en PLAY-ARA el 11 de octubre de 2013.


'Gloria', de Sebastián Lelio

'Gloria', de Sebastián Lelio

'Gloria', de Sebastián Lelio (4 estrelles)

Una dona digna

 

Els germans Juan de Dios i Pablo Larraín són avui dia els millors ambaixadors del nou cinema xilè, una cinematografia que fa poc temps que conquereix els festivals i que alhora sembla que no tingui por de les sales comercials. Un esperit ambiciós, però també accessible, amb el qual ens arriba aquesta Gloria apadrinada pels Larraín, filmada i escrita per Sebastián Lelio i a la qual dóna vida una superlativa Paulina García. El títol del film no enganya: la pel·lícula és el retrat d'una dona, d'uns cinquanta anys i divorciada, a qui l'edat sembla que li vagi en contra en qüestions sentimentals. La Gloria, no obstant, va a la recerca de l'amor com una adolescent vital, creient que en l'altre hi ha la felicitat promesa. Fins que es troba amb el Rodolfo. Com la seva protagonista, Lelio tampoc tem la proximitat i en aquesta història de reeducació emocional s'enganxa a la fragilitat del seu personatge fins al punt que aconsegueix que l'espectador hi sucumbeixi. Perquè Gloria és vibrant, elegant, potser massa commovedora. I, sens dubte, és una d'aquestes pel·lícules que es poden recomanar amb eufòria.

 

Paula Arantzazu Ruiz

Crítica aparecida en PLAY-ARA el 4 de octubre de 2013.

 


 


'Thérèse D.', de Claude Miller

'Thérèse D.', de Claude Miller

’Thérèse D.’, de Claude Miller (2 estrelles)

Traducció qualité

Claude Miller va ser un cineasta pont entre la Nouvelle Vague i l’Acadèmia: va treballar amb Truffaut, Bresson, Godard i Demy, per després emancipar-se de la modernitat i dirigir les seves pròpies pel·lícules. La seva obra no ha arribat a l’altura dels seus predecessors i Miller ha quedat en un lloc secundari, eclipsat per la lluentor d’altres cineastes.

La seva trajectòria ajuda a comprendre el problema de la seva pel·lícula pòstuma, protagonitzada per una esforçada Audrey Tautou. Thérèse D. adapta un altre cop la novel·la de François Mauriac -Georges Franju ja la va portar al cinema el 1962 a Relat íntim , amb Emmanuelle Riva-, que segueix una jove burgesa de províncies durant un infeliç matrimoni de conseqüències quasi fatals. No explicaré més detalls, ja que la història mereix ser descoberta. A Miller, però, li manca passió a l’hora de posar-la en escena. Massa pendent del text i del film de Franju, el director acaba per oferir-nos una traducció gairebé fidel a l’original, tan neutra que sembla buida de les turbulències morals de la protagonista. Qualité sense ànima.

 

Paula Arantzazu Ruiz

Crítica aparecida en PLAY-ARA el 20 de septiembre de 2013.

 


These Inmortal Souls at Melody Maker

These Inmortal Souls at Melody Maker

 

Melody Maker, 7th November 1987.

 


"Asalto al poder", de Roland Emmerich

"Asalto al poder", de Roland Emmerich

Asalto al poder (2 estrelles), de Roland Emmerich

Política ficció

 

El cinema d'acció de Roland Emmerich no enganya: gairebé totes les seves pel·lícules posen en escena una situació terminal que només pot tornar a la normalitat gràcies a l'heroi protagonista. No importa que l'enemic sigui un megamonstre com Godzilla, uns alienígenes -així succeïa a Independence day - o el grup de terroristes que prenen la Casa Blanca a aquest Asalto al poder; sabem que no hi ha res ni ningú que pugui amb la maquinària d'Emmerich i que després d'una desfilada acumulativa d'explosions i exacerbades i esbojarrades proclames patriotes, l'heroi aconseguirà salvar-nos a tots. Amén. Amb tot, si per alguna cosa sorprèn Asalto al poder és pel seu estrany vincle amb la realitat. Emmerich imagina en aquest treball una premissa inusitada: el president dels Estats Units, interpretat per Jamie Foxx, pretén engegar un nou pla de pau al Pròxim Orient i es compromet a retirar les tropes nord-americanes de la zona. ¿Seria Barack Obama capaç avui de plantejar aquesta política exterior? Tot i els perills que implica, per al director no hi ha dubte. Almenys en la ficció.

 

Paula Arantzazu Ruiz

Crítica aparecida en PLAY-ARA el 13 de septiembre de 2013.

 


"Pays Barbare"

"Pays Barbare", de Yervant Gianikian y Angela Ricci Lucchi

 



"El espíritu del 45", de Ken Loach

"El espíritu del 45", de Ken Loach

El espíritu del 45 (3 estrelles)

Servei públic

 

Benestar o benefici? A la gran pregunta "Què enfronta avui una Europa amenaçada per l'economia neoliberal?", Ken Loach hi respon clar i català amb un documental que enalteix les bondats de l'estat del benestar. Pot sonar alarmista però, creguin-me, potser cal que algú ens les recordi. A només una pel·lícula d'agafar la jubilació, Loach, emblema cinematogràfic del malestar obrer, ens porta de viatge al final de la Segona Guerra Mundial i a la primera victòria laborista a les urnes per rememorar els dies en què "per vèncer el fantasma del feixisme cal combatre els propis enemics de la nació: la pobresa, l'atur i la malaltia". D'aquesta batalla en sabem que va néixer el pacte social que conduiria a l'estat del benestar i a un dels seus grans èxits: l'accés universal a la sanitat. Molt propagandístic, tot i que d'una voluntat pedagògica commovedora, El espíritu del 45 perd una mica el nord quan s'enfronta al gran enemic de Loach, Margaret Thatcher, però, en conjunt, poques vegades han tingut més sentit les proclames sobre la importància -històrica, social, humana- del que és públic.

 

Paula Arantzazu Ruiz

Crítica aparecida en PLAY-ARA el 13 de septiembre de 2013.

"La plaga", de Neus Ballús

"La plaga", de Neus Ballús

“La plaga” (4 estrelles)

Cossos en revolució

 

Amb motiu del 80 aniversari de Jean-Luc Godard, el crític Gonzalo de Lucas deia del cineasta que el seu cinema filma formes en revolució. És una metàfora molt bonica per descriure un cinema atent als canvis i les convulsions. Doncs bé, La plaga, el debut en el llargmetratge de Neus Ballús, és una pel·lícula que fa precisament això: filma uns cossos, unes vides en revolució a les portes d’un canvi. Unes vides agitades, però silencioses, que viuen a un espai fronterer, on el tot i el no-res són possibles. On succeeixen els petits miracles.

Gallecs, aquest lloc a tan sols 15 quilòmetres de Barcelona és als nostres ulls quotidians un espai invisible i és també l’escenari on es creuen cinc personatges també imperceptibles a la nostra mirada: Raúl, un pagès; Iurie, un moldau lluitador de lluita lliure que treballa en el camp per guanyar-se la vida; María, una anciana que per problemes de salut entra en un asil; Rose, la infermera filipina que la cuida; i Maribel, una prostituta de carretera. Ballús situa la seva càmera davant ells per mostrar-nos-els en el seu dia a dia -en les seves frustracions, anhels i alegries- durant el final d’un estiu dominat per la calor, per una plaga que amenaça les collites i per les exquisides melodies postwestern de David Crespo.

Encara que aquesta imatge de la plaga, que uneix les intrahistorias del film, queda una mica difusa en la pel·lícula, és impossible no veure en ella ressons de l’actual crisi econòmica. Ballús, però, anteposa els relats personals, aquests cossos en revolució, a qualsevol proclama i denúncia. Per a ella són prioritaris i ho celebrem.

 

Paula Arantzazu Ruiz

Crítica aparecida en PLAY-ARA el 6 de septiembre de 2013.

 


Summer in the city

Summer in the city

Madrid

 

I heart you

I heart you

Park Chan-wook: "No es pot negar l'existència del mal"

 

Entrevista al director surcoreano Park Chan-wook para el suplemento Play del diario catalán ARA con motivo del estreno de ’Stoker’, su primer largometraje estadounidense.



The App People:: Las apps de los que más saben con Paula A. Ruiz

 

Nuestro The App People:: Paula A. Ruiz @paulaarantzazu

¿Quién soy?  Periodista, investigadora y crítica de cine. Me gusta ver pelis. Puedes leerme en online en Sensacine, Contrapicado, Détour o Transit. También offline en Cultura/s, H Magazine y cada viernes en La Cartelera - Levante y en PLAY - ARA.

Me declaro fan de… Ahora mismo, el Blitz Bejeweled, Twitter Qlipsy

Cuéntanos para que sirven y por qué siempre podría estar en tu móvil o tableta::   Pues Blitz Bejeweled, básicamente para perder el tiempo. Es la versión hipersofisticada del juego de gemas Bejeweled. Twitter es un servicio de microblogging y es mi ventana a los medios. Imprescindible. Y Qlipsy es un storify de imágenes. Últimamente ando trasteando con esta app, para ver sus posibilidades. Me parece una buena herramienta para presentaciones de imágenes.

 

(Leer más en Atrappo)


"Cito, longe, tarde"

Debían ser las nueve menos algo, puede que la hora en punto en el húmedo interior de uno de los autobuses que cubren la Diagonal de Barcelona entre Paseo San Juan y Plaza Francesc Macià. Debían ser las nueve de una mañana de primavera que literalmente hacía aguas: la metereología no tenía clemencia y mi vida, como el tiempo, se iba a pique. Fue en esa mañana de naufragio personal cuando blanco sobre lomo amarillo un título me distrajo del chaparrón y me urgía a salir del charco: “Huye rápido, vete lejos”

 

“Cito, longe, tarde” es la locución que abrevia la advertencia “Cito, longe fugeas et tarde redeas" a la que se refiere el título de la cuarta novela de Fred Vargas con el comisario Jean-Baptiste Adamsberg como protagonista. “Huye rápido, vete lejos”: la primera de la serie que cayó en mis manos durante esa asquerosa primavera de 2010. Pienso que no ha de ser casual que la novela tenga como eje del enigma una epidemia de peste bubónica en el París contemporáneo porque, más al sur y pese a la descarga pluvial, el aire tenía entonces algo de encierro danés. De ciénaga.

 

El caso es que así de espeso se respiraba en el momento en que descubrí a Adamsberg y a Vargas. En París. Luego vendrían “El hombre de los círculos azules”, “La tercera virgen”, “Sin hogar ni lugar”, “Bajo el viento de Neptuno”, “Un lugar incierto” y etcétera. Luego vendría saber que tiene una hermana gemela, Joëlle, ambas hijas de Philippe Audion y que Vargas, Fred, es historiadora y arqueóloga medievalista. No son factores baladíes: todos suman en el conjunto de su verbo, ágil y erudito, entre la biblioteca y el callejón. También suman en un imaginario que, como buen relato contemporáneo, sabe incorporar al esqueleto del polar lo mejor de los otros géneros literarios, ya sea fantástico, novela histórica, folletín o aspiraciones románticas y tintes surrealistas.  Porque Vargas, como hija de su padre, se mueve por un universo nocturno, de caída, al que sólo pueden asomarse los valientes, los que quieren ver todo, ver con los ojos cerrados, de manera invertida, ver de lejos y en profundidad.

 

(TEXTO INACABADO)

 

CITO, LONGE, TARDE, por Karen Koltrane

Jason Molina: Constelaciones y carreteras

 

Entrevista a Jason Molina para Go-mag con motivo de la publicación de "Josephine" (2009).